Quantes paraules malmenades inútilment,
quants somriures perduts, ofegats
pel temps i la nostàlgia.
I ara ja no tenim res més per dir-nos,
res més per somniar, sols l'instant
de por que s'olora l'hora final.
Tu ja no tornaràs més a mirar els ulls
de la fredor, no besaràs de nou
la pell fresca de l'albada.
Hauràs d'aixecar el vol com les gavines
i sobretot no mirar enrere.
Jo m'hauré desfet dins l'aigua
i no seré jo sinó mar brava.
Trepitjaré la sorra daurada de puntetes
i sense fer massa soroll m'endinsaré
poc a poc, com l'escuma amb les onades.
Aquell dia la platja jugarà amb el meu nom.

Eugènia Guiscafré

Com un raig de sanguinolentes paraules
que sols fan pudor de podrit
vomitant el plor, el plor.
Si sabés plorar ara, ara
que estic ben decebuda,
si pogués immergir els ulls
en un bassal d'aigua salada,
tèbia, amorosament.
Voldria fondre'm i tornar-me ona,
voldria ser mar, mar immens
i sóc tan poca cosa...
Em xiulen les orelles, silenci,
i molt llunyana una remor,
potser música. que no em pertany,
sóc tan sola...
Ara sí, puc...ara sí
altre cop un riu dins d'unes galtes rosades
perforant-les fins la sang.
I la MORT! la bella dama
on és...
I jo on sóc, no sóc res, ara...
un doblec ple de paraules
paraules...paraules de fred.

Eugènia Guiscafré