Voldries que el mar et retornes
el poder preciós de la paraula;
perquè sens l'enyor a la pell,
no t'estranyi que la salabror
s'hagi tornat amargor,
per uns instants; cada dia.
Per uns instants,
el teu cos abstret voldria diluir-se
en el jaç del seu riu,
si no fos per la corrent que t'espanta.
I retornes a la platja solitària,
on les ones t'acompanyen perpètuament
pel resta dels teus dies.
Ja saps que la mar espera sempre al riu,
i et resignes a la llarga espera.
Et convido a l'alcohol del oblid
embriaguem-nos del color i la llum
que encara son nostres,
perquè el tacte no perdi el regust
del nostra maltractat cos abstret

jo

Com sempre ni tu ni jo direm res,
quan retornem un cop mes,
l'olor a podrit tornara,
i el meu cos abstret es fondrà
dins la quotidiana tempesta.
Que lluny estic de mi mateixa
i molt mes lluny de tu i els altres.
Tant em fa però, que la nit no m'acompanyi.
Els carrers de nou seran sols per a mi,
i la pols que tu hauràs deixat darrere.
I qui sap si ja en tindré prou...


Jo

Voldria plantar unes palmeres
en el mur jardí secret,
mancat d'aigua neta, dolça.
Perquè tu encara no has entès
el meu perfum,
i som ja massa grans i vells,
les nostres mirades i els nostres somriures
es creuen encara massa depresa.
Dolçor que vas guanyant-me suaument
dolçor que no puc reconèixer
perquè desconec el seu nom.
Bafarades d'alcohol sense destil·lar,
llavis amb gust a rom,
mans de coca-cola.
Inventat un dietari on tots els dies
siguin dilluns

Jo

Avui no hi ha alcohol en les paraules
però hi regalima una certa passió,
una força agressiva i dura.

Confio amb els deus
i amb l'atzar,
Per poder tenir tot el temps necessari
i totes les paraules
per cantar encara a les tempestes,
i a tot allò que encara no te nom.
Blaus, grisos, ulls encesos,
acords ofegats,
ressons de veus misteriosament
salvatges encar,
pell de presses i vellut,
mans que encara no han apres del tot
el nom de la carícia, ca-ricia.

Damunt de l'espigo veurem
que hi ha ones trencant
amb la nostra força.

Regalo la meva abrasada al dia
que encara no m'ha arribat,
el dia que dormiré
a l'hora baixa,
dins ta pell gastada,
dins la teva mirada permanent,
damunt les teves espatlles cansades,
i escriure sobre el teu cos
mil cops una sola paraula...

Jo

Pesadament intentem obrir els ulls
dels qui encara no coneixem,
amb una força mentidera.

M'envolten els seus ulls i les seves mans.
Cabell ros i tendresa a les parpelles
capvespre sense escrúpols
matins de nuesa,
muts i amb paraules a la boca.

Ja no hi ha vels entre els nostres cossos.
suors malmeses, perfums oblidats
crits nostàlgics, potser d'amor.
Infidels al temps
traspassem cantonades i dreceres,
per arribar encar no se a on.
I després d'un mal somni, em llevaré
amb la boca ben seca,
i amb els ulls inflats,
i amb terror et seguiré escoltant
per sempre
entre les palmeres d'un destí no determinat
encara, pels deus.

Eugènia Guiscafré

Carpe Diem!Aprovecha el día. No dejes que termine sin haber crecido un poco, sin haber sido un poco más feliz, sin haber alimentado tus sueños. No te dejes vencer por el desaliento. No permitas que nadie te quite el derecho de expresarte, que es casi un deber. No abandones tus ansias de hacer de tu vida algo extraordinario... No dejes... de creer que las palabras, la risa y la poesía sí pueden cambiar el mundo... Somos seres humanos, llenos de pasión. La vida es desierto y también es oasis. Nos derriba, nos lastima, nos convierte en protagonistas de nuestra propia historia... Pero no dejes nunca de soñar, porque sólo a través de sus sueños puede ser libre el hombre. No caigas en el peor error, el silencio. La mayoría vive en un silencio espantoso. No te resignes... No traiciones tus creencias. Todos necesitamos aceptación, pero no podemos remar en contra de nosotros mismos. Eso transforma la vida en un infierno. Disfruta el pánico que provoca tener la vida por delante... Vívela intensamente, sin mediocridades. Piensa que en ti está el futuro y en enfrentar tu tarea con orgullo, impulso y sin miedo. Aprende de quienes pueden enseñarte... No permitas que la vida te pase por encima sin que la vivas...


Walt Whitman

A mí me gustan las personas curvas,
las ideas curvas,
los caminos curvos,
porque el mundo es curvo
y la tierra es curva
y el movimiento es curvo;
y me gustan las curvas
y los pechos curvos
y los culos curvos,
los sentimientos curvos;
la ebriedad: es curva;
las palabras curvas:
el amor es curvo;
¡el vientre es curvo!;
lo diverso es curvo.

A mí me gustan los mundos curvos;
el mar es curvo,
la risa es curva,
la alegría es curva,
el dolor es curvo;
las uvas: curvas;
las naranjas: curvas;
los labios: curvos;
y los sueños; curvos;
los paraísos, curvos
(no hay otros paraísos);
a mí me gusta la anarquía curva.
El día es curvo
y la noche es curva;
¡la aventura es curva!

Y no me gustan las personas rectas,
el mundo recto,
las ideas rectas;
a mí me gustan las manos curvas,
los poemas curvos,
las horas curvas:
¡contemplar es curvo!;
(en las que puedes contemplar las curvas
y conocer la tierra);
los instrumentos curvos,
no los cuchillos, no las leyes:
no me gustan las leyes porque son rectas,
no me gustan las cosas rectas;
los suspiros: curvos;
los besos: curvos;
las caricias: curvas.

Y la paciencia es curva.

El pan es curvo
y la metralla recta.

No me gustan las cosas rectas
ni la línea recta:
se pierden
todas las líneas rectas;
no me gusta la muerte porque es recta,
es la cosa más recta, lo escondido
detrás de las cosas rectas;
ni los maestros rectos
ni las maestras rectas:
a mí me gustan los maestros curvos,
las maestras curvas.
No los dioses rectos:
¡libérennos los dioses curvos de los dioses rectos!

El baño es curvo,
la verdad es curva,
yo no resisto las verdades rectas.
Vivir es curvo,
la poesía es curva,
el corazón es curvo.
A mí me gustan las personas curvas
y huyo, es la peste, de las personas rectas.

"LAS PERSONAS CURVAS" <> Barcelona, 1931. Poeta. Pensador libertario.

Quantes paraules malmenades inútilment,
quants somriures perduts, ofegats
pel temps i la nostàlgia.
I ara ja no tenim res més per dir-nos,
res més per somniar, sols l'instant
de por que s'olora l'hora final.
Tu ja no tornaràs més a mirar els ulls
de la fredor, no besaràs de nou
la pell fresca de l'albada.
Hauràs d'aixecar el vol com les gavines
i sobretot no mirar enrere.
Jo m'hauré desfet dins l'aigua
i no seré jo sinó mar brava.
Trepitjaré la sorra daurada de puntetes
i sense fer massa soroll m'endinsaré
poc a poc, com l'escuma amb les onades.
Aquell dia la platja jugarà amb el meu nom.

Eugènia Guiscafré

Com un raig de sanguinolentes paraules
que sols fan pudor de podrit
vomitant el plor, el plor.
Si sabés plorar ara, ara
que estic ben decebuda,
si pogués immergir els ulls
en un bassal d'aigua salada,
tèbia, amorosament.
Voldria fondre'm i tornar-me ona,
voldria ser mar, mar immens
i sóc tan poca cosa...
Em xiulen les orelles, silenci,
i molt llunyana una remor,
potser música. que no em pertany,
sóc tan sola...
Ara sí, puc...ara sí
altre cop un riu dins d'unes galtes rosades
perforant-les fins la sang.
I la MORT! la bella dama
on és...
I jo on sóc, no sóc res, ara...
un doblec ple de paraules
paraules...paraules de fred.

Eugènia Guiscafré

Amic i desamic et diré ara.
Com un peix dolç llisques entre la pell
de l'ona i de la mort. Però un ocell
sinistre ve, i em veig l'ombra a la cara.

Al vell jardí que el teu desig em para
hi ha ganivets que floreixen de nit.
L'heura du al cor un missatge d'oblit.
Lluu el verí al clar de l'alimara.

La lluna ho sap, que he ben perdut l'anell?
Sí, duc tristesa esparsa pel cabell
i l'aigua em clava agulles d'escorpit.

I mentre encenc cuques de llum al pit
que, a trenc d'amor, m'incendien la cara,
amic i desamic et dic encara.

Maria-Mercè Marçal

Puc confondre el color del mar amb els teus ulls
i la seva carícia amb les teves mans
L’escuma blanca es com el llençol de lli
on ens amagàvem.
Avui m’he vestit amb estrelles i a les orelles,
m’hi he penjat arracades de cargols.
Tanco els ulls per imaginar-te.
Demà pot ser la tramuntana em retorni a la ciutat
Tornaré a la platja per recordar-te
I a ulls clucs escoltaré una musica
que parli d’aquests moments ancorats al passat
Un passat no massa llunya...
Era ahir pot ser demà
Amb la lluna nova calmi el vent
i la calma ens retorni la mirada

Eugènia Guiscafré

ROSA TRANSITORIA

Todo en lúcida forma te señala:
el sufrimiento, el alma sin noticia,
y tu forma de pájaro que escala
lo puro de ese cielo que se inicia.

Remota estás-¡oh rosa!-como una ala
en la muerte de póstuma caricia;
ya subes por el tiempo que señala
lo que duerme a tu ser en la delicia.

Todo en el orbe sin ficción te agota:
el vivo mar que todo lo fecunda
el pájaro olvidado en alta rama;

pues caes por amor en lo que anota
la soledad, que al sueño te circunda,
¡y que te nombra soledad en llama!

Fernández Spencer, Antonio

De uno y de dos, de todos

Soy el espectador y el actor y el autor
soy también la mujer su marido su hijo
soy el primer amor soy el ultimo amor
y el que pasa furtivo y el amor confundido.

Y otra vez la mujer su cama su vestido
sus brazos compartidos y el trabajo del hombre
su placer como flecha y el oleaje hembra
simple y doble mi carne nunca esta en el exilio.

Pues donde empieza un cuerpo tomo forma y conciencia
e incluso cuando un cuerpo se deshace en la muerte
yo yazgo en su crisol casado a su tormento
y su infancia la vida y mi corazón honra.

Paul Éluard
"Últimos poemas de amor"

He esperat tant
que avui, la costum
m'ha fet impassible.
La lúcides dels moments,
el temps,
a mitigat el compas d'espera.

Per tu amor, el meu cos
no recorda.
Per tu amor, he adormit
el pensament.

amb la incertesa, no s'hi juga!

Per tu amor, he restat sola
Per tu amor, no hi ha espai
pel present, només passat.

Fins i tot els miralls han esborrat
la nostra bella imatge.
No hi ha res que retorni
l'escalfor al meu llit.
Les paraules van sortir una darrere l'altre
per les escletxes de la meva existència.
I ara altre cop nua de tu
m'amago entre els llençols
del llit massa gran per a mi sola.

(No se quan el vaig escriure)

Passejant per la poesia i pels poetes d'aquí i d'allà avui voldria compartir algun poema d'en Nicanor Parra poeta de Xile.

Los ojos rebosan de plumas cansadas
y yo voy dilatándome
cual la niebla olorosa se dilata en la sombra.
Los caminos se están diluyendo en los parques
y una acequia está quieta.
Yo no sé si es que parto o que llego
si es que hablo a que callo.
En las puertas distantes y opacas
los amigos de antaño
se están envolviendo en la tenue penumbra
d las plumas que llueven.
Hay paisajes de bronce en los charcos
y en los acantilados
suenan rondas de niños palo
y de niñas de mármol.
Caminando por las avenidas y llanos
yo dejé mis recuerdos guardados
en los charcos de bronce.
Me quedé con la risa brincando
en la lágrima helada
mientras cruzan la tenues penumbra
los amigos de antaño.
Entretanto le busco el manubrio
a mi bicicleta
que da volteretas de cien pejerreyes
sobre un cometa torcido.
He llegado cargado de plumas risueñas
al portón de mi casa.
Y no sé si volver a quedarme
si quedarme o seguir.
Yo me siento bojo un eucaliptos
mientras pasa a mi lado
equilibrando un remolino en la cabeza
una gallina de cristal.
Mi madre me trae en tres ampolletas de plumas
un puñado de pepas menudas.
Yo me vuelvo hacia atrás.

Xile 1935

Soc nova en aquestes eines, no se si sabre utilitzar-les prou be, però crec que pot ser el que necessito per obligar-me a la escriptura, a la revisió del que he escrit fins ara i poder compartir d'una manera nova, però a la fi compartir, tant els meus poemes com les meves ideàs i pensaments.
He de donar les gracies als qui amb la seva empenta i creativitat m'esquitxen, m'ensenyen i comparteixen els seus coneixements frescos, fent que desperti de la passivitat de la vida, del treball, i de mi mateixa.
No es fàcil posar en ordre el ball de paraules que en molts moments naveguen per la meva ment.
Aquest es el meu repte.

Enviat per e.guiscafré a 11:01