T'estimo massa, o be t'estimava...
però el temps ja un poc antic
m'ha vençut aquesta vegada.
Reconec en veu alta les meves pors
i m'apropo en la tempesta a ports segurs,
soc conscient de les meves mancances...
I tu, príncep del silenci....
príncep del teatre de la vida,
on podràs situar -te,
dins del mateix silenci
o dins del teu mon irreal.?
Potser en algun moment, no se on, ni quan
ens podem trobar i despullar-nos.

1.07.2011

La veies sola, al centre d'un immens
espai de gel;
estava dreta, immòbil, mirant fixament
cap a l'altra banda del sol,
amb una mirada nítida, balmada,
com d'un que acaba de ser
llançat dins la llum;
i un remor incert, trist i remot,
anava prenent-te a poc a poc, rodant-te,
perquè la seva solituds era
la Solitud, i ella era totes, terrible
conjunció de llavis
fent un mateix gest, un tètric
somriure inhuma...
i tu, que cada vegada eres menys,
remembraves, perdent-te
per sempre en la nit
desfregada de l'única heretgia,
els seus petits, ridículs
paranys de fembra,els seus ritus,
tota aqueixa pobresa
amb què el déu va fer els seus esclaus,
el gèlid
regal de la vida.
Dorm com un mort:
em desperta el renou
de les estrelles.

Andreu Vidal (Mallorca)

Sant Jordi 2011

La poesia cura les ferides produïdes per la raó, ja que en ella es componen dos elements contradictoris: la veritat que supera i la il·lusió que encanta.

NOVALIS

Voldries que el mar et retornes
el poder preciós de la paraula;
perquè sens l'enyor a la pell,
no t'estranyi que la salabror
s'hagi tornat amargor,
per uns instants; cada dia.
Per uns instants,
el teu cos abstret voldria diluir-se
en el jaç del seu riu,
si no fos per la corrent que t'espanta.
I retornes a la platja solitària,
on les ones t'acompanyen perpètuament
pel resta dels teus dies.
Ja saps que la mar espera sempre al riu,
i et resignes a la llarga espera.
Et convido a l'alcohol del oblid
embriaguem-nos del color i la llum
que encara son nostres,
perquè el tacte no perdi el regust
del nostra maltractat cos abstret

jo

Com sempre ni tu ni jo direm res,
quan retornem un cop mes,
l'olor a podrit tornara,
i el meu cos abstret es fondrà
dins la quotidiana tempesta.
Que lluny estic de mi mateixa
i molt mes lluny de tu i els altres.
Tant em fa però, que la nit no m'acompanyi.
Els carrers de nou seran sols per a mi,
i la pols que tu hauràs deixat darrere.
I qui sap si ja en tindré prou...


Jo

Voldria plantar unes palmeres
en el mur jardí secret,
mancat d'aigua neta, dolça.
Perquè tu encara no has entès
el meu perfum,
i som ja massa grans i vells,
les nostres mirades i els nostres somriures
es creuen encara massa depresa.
Dolçor que vas guanyant-me suaument
dolçor que no puc reconèixer
perquè desconec el seu nom.
Bafarades d'alcohol sense destil·lar,
llavis amb gust a rom,
mans de coca-cola.
Inventat un dietari on tots els dies
siguin dilluns

Jo

Avui no hi ha alcohol en les paraules
però hi regalima una certa passió,
una força agressiva i dura.

Confio amb els deus
i amb l'atzar,
Per poder tenir tot el temps necessari
i totes les paraules
per cantar encara a les tempestes,
i a tot allò que encara no te nom.
Blaus, grisos, ulls encesos,
acords ofegats,
ressons de veus misteriosament
salvatges encar,
pell de presses i vellut,
mans que encara no han apres del tot
el nom de la carícia, ca-ricia.

Damunt de l'espigo veurem
que hi ha ones trencant
amb la nostra força.

Regalo la meva abrasada al dia
que encara no m'ha arribat,
el dia que dormiré
a l'hora baixa,
dins ta pell gastada,
dins la teva mirada permanent,
damunt les teves espatlles cansades,
i escriure sobre el teu cos
mil cops una sola paraula...

Jo