Voldries que el mar et retornes
el poder preciós de la paraula;
perquè sens l'enyor a la pell,
no t'estranyi que la salabror
s'hagi tornat amargor,
per uns instants; cada dia.
Per uns instants,
el teu cos abstret voldria diluir-se
en el jaç del seu riu,
si no fos per la corrent que t'espanta.
I retornes a la platja solitària,
on les ones t'acompanyen perpètuament
pel resta dels teus dies.
Ja saps que la mar espera sempre al riu,
i et resignes a la llarga espera.
Et convido a l'alcohol del oblid
embriaguem-nos del color i la llum
que encara son nostres,
perquè el tacte no perdi el regust
del nostra maltractat cos abstret

jo

Com sempre ni tu ni jo direm res,
quan retornem un cop mes,
l'olor a podrit tornara,
i el meu cos abstret es fondrà
dins la quotidiana tempesta.
Que lluny estic de mi mateixa
i molt mes lluny de tu i els altres.
Tant em fa però, que la nit no m'acompanyi.
Els carrers de nou seran sols per a mi,
i la pols que tu hauràs deixat darrere.
I qui sap si ja en tindré prou...


Jo

Voldria plantar unes palmeres
en el mur jardí secret,
mancat d'aigua neta, dolça.
Perquè tu encara no has entès
el meu perfum,
i som ja massa grans i vells,
les nostres mirades i els nostres somriures
es creuen encara massa depresa.
Dolçor que vas guanyant-me suaument
dolçor que no puc reconèixer
perquè desconec el seu nom.
Bafarades d'alcohol sense destil·lar,
llavis amb gust a rom,
mans de coca-cola.
Inventat un dietari on tots els dies
siguin dilluns

Jo

Avui no hi ha alcohol en les paraules
però hi regalima una certa passió,
una força agressiva i dura.

Confio amb els deus
i amb l'atzar,
Per poder tenir tot el temps necessari
i totes les paraules
per cantar encara a les tempestes,
i a tot allò que encara no te nom.
Blaus, grisos, ulls encesos,
acords ofegats,
ressons de veus misteriosament
salvatges encar,
pell de presses i vellut,
mans que encara no han apres del tot
el nom de la carícia, ca-ricia.

Damunt de l'espigo veurem
que hi ha ones trencant
amb la nostra força.

Regalo la meva abrasada al dia
que encara no m'ha arribat,
el dia que dormiré
a l'hora baixa,
dins ta pell gastada,
dins la teva mirada permanent,
damunt les teves espatlles cansades,
i escriure sobre el teu cos
mil cops una sola paraula...

Jo

Pesadament intentem obrir els ulls
dels qui encara no coneixem,
amb una força mentidera.

M'envolten els seus ulls i les seves mans.
Cabell ros i tendresa a les parpelles
capvespre sense escrúpols
matins de nuesa,
muts i amb paraules a la boca.

Ja no hi ha vels entre els nostres cossos.
suors malmeses, perfums oblidats
crits nostàlgics, potser d'amor.
Infidels al temps
traspassem cantonades i dreceres,
per arribar encar no se a on.
I després d'un mal somni, em llevaré
amb la boca ben seca,
i amb els ulls inflats,
i amb terror et seguiré escoltant
per sempre
entre les palmeres d'un destí no determinat
encara, pels deus.

Eugènia Guiscafré