Quantes paraules malmenades inútilment,
quants somriures perduts, ofegats
pel temps i la nostàlgia.
I ara ja no tenim res més per dir-nos,
res més per somniar, sols l'instant
de por que s'olora l'hora final.
Tu ja no tornaràs més a mirar els ulls
de la fredor, no besaràs de nou
la pell fresca de l'albada.
Hauràs d'aixecar el vol com les gavines
i sobretot no mirar enrere.
Jo m'hauré desfet dins l'aigua
i no seré jo sinó mar brava.
Trepitjaré la sorra daurada de puntetes
i sense fer massa soroll m'endinsaré
poc a poc, com l'escuma amb les onades.
Aquell dia la platja jugarà amb el meu nom.

Eugènia Guiscafré