T'estimo massa, o be t'estimava...
però el temps ja un poc antic
m'ha vençut aquesta vegada.
Reconec en veu alta les meves pors
i m'apropo en la tempesta a ports segurs,
soc conscient de les meves mancances...
I tu, príncep del silenci....
príncep del teatre de la vida,
on podràs situar -te,
dins del mateix silenci
o dins del teu mon irreal.?
Potser en algun moment, no se on, ni quan
ens podem trobar i despullar-nos.
1.07.2011
divendres, 1 de juliol del 2011
divendres, 22 d’abril del 2011
La veies sola, al centre d'un immens
espai de gel;
estava dreta, immòbil, mirant fixament
cap a l'altra banda del sol,
amb una mirada nítida, balmada,
com d'un que acaba de ser
llançat dins la llum;
i un remor incert, trist i remot,
anava prenent-te a poc a poc, rodant-te,
perquè la seva solituds era
la Solitud, i ella era totes, terrible
conjunció de llavis
fent un mateix gest, un tètric
somriure inhuma...
i tu, que cada vegada eres menys,
remembraves, perdent-te
per sempre en la nit
desfregada de l'única heretgia,
els seus petits, ridículs
paranys de fembra,els seus ritus,
tota aqueixa pobresa
amb què el déu va fer els seus esclaus,
el gèlid
regal de la vida.
Dorm com un mort:
em desperta el renou
de les estrelles.
Andreu Vidal (Mallorca)
espai de gel;
estava dreta, immòbil, mirant fixament
cap a l'altra banda del sol,
amb una mirada nítida, balmada,
com d'un que acaba de ser
llançat dins la llum;
i un remor incert, trist i remot,
anava prenent-te a poc a poc, rodant-te,
perquè la seva solituds era
la Solitud, i ella era totes, terrible
conjunció de llavis
fent un mateix gest, un tètric
somriure inhuma...
i tu, que cada vegada eres menys,
remembraves, perdent-te
per sempre en la nit
desfregada de l'única heretgia,
els seus petits, ridículs
paranys de fembra,els seus ritus,
tota aqueixa pobresa
amb què el déu va fer els seus esclaus,
el gèlid
regal de la vida.
Dorm com un mort:
em desperta el renou
de les estrelles.
Andreu Vidal (Mallorca)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)