La veies sola, al centre d'un immens
espai de gel;
estava dreta, immòbil, mirant fixament
cap a l'altra banda del sol,
amb una mirada nítida, balmada,
com d'un que acaba de ser
llançat dins la llum;
i un remor incert, trist i remot,
anava prenent-te a poc a poc, rodant-te,
perquè la seva solituds era
la Solitud, i ella era totes, terrible
conjunció de llavis
fent un mateix gest, un tètric
somriure inhuma...
i tu, que cada vegada eres menys,
remembraves, perdent-te
per sempre en la nit
desfregada de l'única heretgia,
els seus petits, ridículs
paranys de fembra,els seus ritus,
tota aqueixa pobresa
amb què el déu va fer els seus esclaus,
el gèlid
regal de la vida.
Dorm com un mort:
em desperta el renou
de les estrelles.

Andreu Vidal (Mallorca)